Crònica de Dàlia Puig
Qui m’hauria de dir que participaria en una marató al Nepal! Tot va començar el 19 d’octubre quan, en un restaurant a mig camí entre Katmandú i l’inici del trek del Manaslu, vaig conèixer en Jagan Timislina. La conversa va començar perquè ell va reconèixer la samarreta d’UTMB que jo portava posada i va acabar amb ell explicant-me que al desembre organitzava una cursa de trail a Pokhara, la Fishtail Race. Va ser en aquell mateix instant que vaig decidir que participaria en la cursa. El que havia de decidir era si m’apuntava a la mitja marató o m’arriscava a fer la marató sencera. D’entrada semblava que ho tenia tot en contra: no estava acostumada al clima, no tenia l’equipació i no tenia temps per preparar-la.
Com que tenia fins a principis de desembre per inscriure’m vaig decidir posposar la decisió per a més endavant i gaudir del trek. Tres setmanes més tard em vaig tornar a afrontar el dilema. Vaig acomiadar-me de la meva mare, li vaig demanar que em deixes quedar la seva samarreta dels Trinxes «per si de cas m’apuntava a la cursa» (encara que era evident que m’apuntaria) i vaig sortir a trotar per primera vegada en un mes. Va ser un desastre absolut. La humitat i la calor em van matar. Em sentia molt poc en forma i vaig començar a pensar que potser havia de ser realista i conformar-me a fer només 21 km. Un cop més, vaig decidir posposar la decisió. M’esperaven tres setmanes de voltar pel sud de Nepal al meu ritme i vaig pensar que potser podria aprofitar per entrenar una mica i en funció de com em sentís decidir. La realitat va ser que en total només vaig sortir a córrer quatre cops.
A finals de novembre, amb la pressió d’haver de decidir-me, vaig decidir fer una prova de foc. Sortiria a córrer 20 km, si els aguantava volia dir que fer en la mitja marató era «massa fàcil» i que podria fer la marató sencera (que realment era el que em feia il·lusió). Van ser 20 km mortals, de seguida em vaig quedar sense aigua i com que no tenia gels ni res per menjar ho vaig passar francament malament. Però els vaig aguantar. I així va ser com vaig decidir apuntar-me a la marató sencera. Era molt conscient que, esportivament parlant, no era una decisió massa intel·ligent, que no estava en forma per fer-la i que seria qüestió de coco i de posar-hi ganes. Però em feia tanta il·lusió que vaig intentar fer-la només podia ser o una bona idea o una bona història i que, per tant, no tenia res a perdre.
I aquí és quan la cosa es posa seria. No tenia ni pals, ni motxilla, ni cantimplora de córrer, ni gels, ni barretes, ni sals, ni unes bones vambes… El resultat va ser que vaig acabar corrent, amb les vambes gastades, la motxilla del Decathlon, una cantimplora normal, suero oral com a substitut de l’isotònic i paquets de mel com a substitut dels gels! De fet, els paquetets de mel els vaig haver de «fabricar» jo mateixa a partir de bosses zip hahaha
El dia abans de la cursa estava molt nerviosa, però la patacada que em vaig fotre durant els últims 200 m de l’activació em van treure els nervis literalment de «golpe i porrazo». A les 4:30 em sentia preparadíssima per córrer 42 km i 2300 m de desnivell. Evidentment, no ho estava, va ser una cursa que em va destrossar les cames. La meitat de la cursa eren escales, que no només em van destrossar els genolls (que normalment a mi no em fan mal) sinó que a més a més relliscaven un munt! Per acabar-ho d’adobar em vaig perdre tres vegades, una d’elles per un bosc tan dens que pràcticament no hi havia camí… Però si et soc sincera, malgrat tots els obstacles, va ser una cursa que vaig gaudir moltíssim (excepte els km 30-35, que sí que vaig patir una estona de debilitat). Des del principi me la vaig prendre amb calma, no tenia res a perdre ni a guanyar, i això em va permetre gaudir dels paisatges i aprofitar per xerrar amb altres corredors. Finalment, vaig acabar-la en 7 h 29 min (mitja hora menys del que tenia previst). A nivell esportiu no va ser la meva millor cursa, però la vaig gaudir moltíssim i em va servir per recordar perquè m’agrada aquest esport: perquè em permet connectar amb la natura, amb els altres i amb mi mateixa. Aquesta cursa és un record que m’emporto per tota la vida i una molt bona representació del meu viatge al Nepal. Un dia més demostrant-me a mi mateixa que puc fer coses difícils, encara que estigui sola i sembli que ho tinc tot en contra.
trinxavambes.com 